Justificació
Aquest text no pretén ser un document tancat amb la solució al problema del Nou Subjecte Polític Català (la confluència) sinó un recull d'idees i intuïcions més o menys coherents, més o menys afortunades, amb la intenció de suscitar preguntes i estimular la investigació sobre l'oportunitat històrica que se'ns presenta.
Les idees no viuen sense organització.
Antonio Gramsci
Per a què?
¿Per què necessitem confluir? Quin objectiu tenim al cap? Aconseguir la unió de les esquerres, encara que històricament important, no sembla raó suficient per mobilitzar tots els descontents, dolorosament conscients de la precarietat a la qual els sotmet el sistema econòmic vigent, i que han decidit empoderar-se, tot i sense bagatge polític previ, ni de bon tros als directament afectats per l'estafa econòmica que va desembocar en el crash del 2008, els que han perdut la seva llar, els seus estalvis, la seva salut, els que no poden alimentar els seus fills, els que han d'emigrar forçosament ...
"Considerant les experiències dels darrers anys, apostem per una confluència de base [...] creiem que cal fugir de fórmules de coalició entre partits, pactes de cúpules, per afavorir la participació ciutadana i dels moviments socials, anant més enllà dels marcs definits pels diferents actors”
No es pretén en aquest document realitzar una anàlisi sobre com s'ha arribat a aquesta situació. Assumim que és de tots coneguda i hi ha una àmplia varietat de fonts a les quals consultar. Només ens interessa el diagnòstic, sobre el qual hi ha un acord gairebé unànime en el si de les esquerres: cal donar suport i promoure la mobilització social, única força capaç d'oposar-se als abusos de les classes econòmiques dirigents. La dificultat de la tasca consisteix a ser capaços de compatibilitzar les exigències d'una formació política (el partit) i la seva necessitat de difondre's i créixer, i les dels moviments socials, normalment recelosos davant les intromissions d'origen partidista, encara que alguns d' ells acabin parint estructures netament polítiques un cop assolit un alt grau de suport i simpaties, com la PAH.
L'estratègia no pot ser enfortir l'estructura de partit entès com a òrgan d'Estat amb funcions de designació de càrrecs i control parlamentari, alhora que s'entén la relació amb el social d'acord amb la vella tesi leninista de les organitzacions com a corretja de transmissió del partit. És a dir, un partit que utilitza els moviments socials, mantenint la mobilització sota el seu control i dins de les pautes i criteris prèviament dissenyats per aquest, com a massa de maniobra per pressionar i poder condicionar una decisió o l'altra, així també per acumular forces amb les quals afrontar les pròximes eleccions. Com més partit esdevingui el partit, més "simpaties" socials i potencial transformador perdrà.
Professor de Dret Constitucional a la Universitat de València
membre del Grup Ruptura
Considerem que, per aconseguir l'objectiu de mobilització social buscat, les formacions polítiques han de renunciar a la instrumentalització de les iniciatives ciutadanes, realitzant en un segon pla accions d'infraestructura, difusió i agitació, sota demanda sempre que sigui possible, i facilitant l'accés a les institucions d'aquestes, objectiu últim de totes elles. El partit (la confluència) ha de funcionar com a corretja de transmissió.
[...] El nou subjecte requerirà d'arrelament social i territorial, i per això, caldrà estendre-ho a escala local per pobles i ciutats, i en l'àmbit sectorial, connectant amb entitats, lluites socials i experiències de gestió alternativa de la vida quotidiana, sent part de la mobilització social que empeny els canvis des de baix.
No es tracta de confluir perquè alguns dels protagonistes de l'agitació en carrers i places des del 2011 entrin a les institucions. S'han de crear llaços i sinergies amb els moviments socials sense alterar el seu comportament. Les institucions han de ser eines al servei de l'acció col·lectiva, una peça més del puzle. Cal que aflorin de nous les marees i les plataformes cíviques, i que s'inventin noves formes. Els càrrecs institucionals han de traslladar els conflictes a l'interior de les institucions.
És una posició esquizofrènica i molt difícil de mantenir. Recordant Deleuze, val la pena no oblidar que aquesta espècie d'esquizofrènia és productiva, perquè evita el tancament feixistoide d'identificar-se amb el poder i manté obert l'espai en el qual pot irrompre el nou. La potència que ho faci emergir serà la potència del conflicte social.
Catedràtica de filosofia a la Universitat Complutense de Madrid
regidora d'Ara Madrid
El mètode d'aplicació de l'objectiu proposat exigeix reprimir un impuls bàsic en tota organització: la necessitat d'expandir-se i créixer. Considerem aquesta una actitud ineludible a causa del recel ja esmentat que els moviments ciutadans, molts d'ells transversals en la seva composició, tenen davant les intromissions partidistes. No s'ha de posar en escac ni interferir en el seu control absolut sobre les seves decisions i actuacions, fins i tot és recomanable no participar ni a títol personal en els seus processos de presa de decisions. La confluència ha de guanyar-se la seva confiança mitjançant tasques de suport (inclòs suport institucional), proximitat als seus plantejaments i radicalitat sense traves electoralistes. Per a compensar aquesta limitació proposem fonamentar el creixement en relacions de confiança fruit de l'esforç conjunt, en l'exemple de les nostres actuacions i en una radicalitat democràtica que parla clar:
- Repensar el sindicalisme en una societat de serveis, més enllà de la factoria
- Renda bàsica universal
- Taxa Tobin
- Municipalisme, remunicipalització de serveis
- Mantenir la desconfiança en els partits / institucions
- Lliçons després de Grècia / Siryza
- Aplicació estricta del nostre codi ètic
- Mesures anticorrupció, sobretot cautelars
- Sobiranisme com a extensió natural de l'empoderament
- Renacionalització de serveis bàsics i indústries estratègiques
- Sobiranisme
- Ecologia
- Feminisme, feminització de la política
[...] Si ens vols votar perquè us donem el que no us donen el PP i el PSOE, no ens votis. Votem si estàs disposat a entendre que cal reinventar el contracte social: un amb nous contorns. I més rellevant, lluitarem, en aquest segle XXI, amb la mateixa virulència amb què combatem el feixisme en els anys 30. Però contra un altre enemic: les dictadures financeres. I això portarà dolor. I haurem d'estar ferms.
0 comentarios:
Publica un comentari a l'entrada