Clara Valverde introdueix el seu nou llibre amb l'al·lusió al text d'una pintada a la paret: "Amb la dictadura ens mataven. Ara ens deixen morir". A ‘De la necropolítica neoliberal a l'empatia radical’ ( 'Icària / Más madera') aquesta activista política i social i escriptora sosté que el sistema neoliberal és incompatible amb la lluita contra la desigualtat. Per a ella, aquest sistema divideix la societat en exclosos i inclosos. Es desentén dels primers i atemoreix els segons per perpetuar i augmentar el poder i la riquesa dels privilegiats.
Què hem d'entendre per "necropolítica neoliberal"?
‘Necro’ és la paraula grega per ‘mort’. Les polítiques neoliberals són unes polítiques de mort. No tant perquè els governs ens matin amb la seva policia, sinó perquè deixen morir la gent amb les seves polítiques d'austeritat i exclusió. Es deixa morir els dependents, els sense sostre, els malalts crònics, les persones en llistes d'espera, els refugiats que s'ofeguen al mar, els emigrants als CIEs...
Als cossos que no són rendibles per al capitalisme neoliberal, que no produeixen ni consumeixen, se'ls deixa morir.
Com s'aconsegueix convèncer els ciutadans que aquesta ‘necropolítica neoliberal’ els beneficia? Perquè no hi ha una rebel·lió massiva contra ella?
Els que encara no estan exclosos, els que encara es creuen el mite que en aquesta societat som lliures accepten i fan seu allò que diuen els poderosos i la seva premsa: que els exclosos no són com ells, que són una gent esparracada, bruta, rara, diferent, amb mala sort i mals hàbits. El mite que ha calat és que els exclosos s'han buscat la situació que pateixen.
No hi ha una rebel·lió massiva contra les necropolítiques dels governs, contra l'exclusió, perquè la gent que encara no està exclosa no s'identifica amb els exclosos. Pensen "aquest no sóc jo", "això no em passarà a mi". No es deixen identificar amb els que pateix, no hi ha empatia radical. I en realitat les necropolítiques ens afecten a tots. Quan aquesta persona inclosa emmalalteixi serà possiblement exclosa sense ingressos i sense ajuda.
En aquest disseny social hi ha ciutadans exclosos i ciutadans inclosos. Ningú defensa els exclosos?
Molt poca gent defensa els exclosos. Quanta gent s'organitza per donar suport als sense llar? Quanta gent ajuda els ancians o malalts crònics i les seves associacions? A la PAH hi ha suport mutu i empatia radical però gairebé tots els que estan actius a la PAH són afectats ells també pels desnonaments.
Els inclosos creuen estar fora de perill de la seva expulsió del sistema però els adverteixes que en qualsevol moment poden caure en l'exclusió. La por a l'exclusió fomenta la insolidaritat en la nostra societat?
Els que ara tenen la sort de no estar malalts, desnonats, en atur, haurien de pensar que la majoria, llevat del cas que tinguin molt capital econòmic, podrien arribar a ser exclosos. Posem que ets conductor d'autobús. Si emmalalteixes, encara que portis cotitzant anys, és molt possible que l'Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM) et doni l'alta encara que estiguis massa malalt per treballar. Llavors, què faràs? Sense poder treballar, sense ingressos i amb les despeses que una malaltia comporta i que no cobreix la Seguretat Social...
El poder neoliberal s'assegura que els inclosos no es refiïn dels exclosos, que els vegin com estranys, diferents, desagradables i no es solidaritzin amb ells.
El neoliberalisme imposa la seva necropolítica mitjançant la violència. Però aquesta violència no sempre és explícita. Diu que la més eficaç per als interessos del neoliberalisme és la 'violència discreta'. A què es refereix?
Per exemple, les retallades, la mercantilització i la privatització de la sanitat pública són una violència discreta. No maten a trets als malalts en llistes d'espera. Però quants moren per aquestes llistes inacabables? Aquestes llistes són tan llargues perquè els administradors de la sanitat pública i els polítics l’han organitzat de forma que la sanitat privada la "xucli". I això té, com a una de les seves conseqüències, el sofriment i la mort lenta dels malalts que esperen.
Assegura que ens han canviat el sentit de les paraules i que per combatre la necropolítica neoliberal cal tornar a dir les coses pel seu nom? Quines trampes del llenguatge destacaria?
Cal anomenar les coses pel seu nom. Els polítics de dretes neoliberals, els que van de "centristes", tots aquests ens maltracten. No hi ha una altra paraula. És maltractament. Les condicions laborals són maltractaments. Les retallades són maltractaments. Les lleis mordassa són maltractaments.
Hi ha moltes trampes lingüístiques. Que la gent faci seves les frases-trampa dels poderosos és preocupant. Frases com "és el que hi ha", "no em puc queixar", "no podem empitjorar", "no passa res", etc... I el ‘pensament positiu’ que fa que la gent se senti culpable d'estar enfadats amb els polítics i de la situació actual.
La tolerància és una altra gran trampa. La tolerància és molt violenta. S'intenta dir que és bona, que sí, que cal tolerar aquell que és diferent. ‘Tolerar’ vol dir ‘aguantar’ i és una posició de poder sobre l'altre. "Jo t’aguanto encara que siguis pobre, trans, negre, autista, etc". No, les diferències no són per ser tolerades. Les diferències cal mirar-les, entendre perquè hi ha desigualtats entre grups diferents i canviar la situació. Cal assenyalar les desigualtats i lluitar contra elles al mateix temps que celebrem la diversitat.
Xoca que parli de la contractació de discapacitats o del paper de les ONGs com un instrument manipulat pel neoliberalisme en interès propi.
Aquí no es parla d'això però en molts països, sí. Hi ha nombrosos autors que parlen del "ONGisme" i del "Inspiració Porn".
El ONGisme és la utilització de la comunitat per fer la feina que hauria de fer el govern amb els nostres diners. L’ONGisme és un tema complex perquè la bona gent que s'implica en una ONG ho fa amb bones intencions. Però després són ells els que han de retallar i fer que els seus empleats acceptin sous miserables per realitzar tasques que corresponen a l'Estat de Benestar.
Esmenta alguns exemples d'aquesta manipulació en la publicitat
Fa uns anys la Fundació La Caixa utilitzava persones amb síndrome de Down no molt sever com a exemples de com haurien de ser els treballadors. Ara hi ha un anunci de la companyia Balay, que fa rentadores, on un sordmut diu: "Mireu!, Si un treballador discapacitat és el millor treballador, somriu i no es queixa, tu, que no ets discapacitat, hauries de callar, treballar i no protestar". Això és un exemple de "Inspiració Porn", una mena de pornografia amb els discapacitats.
Però la realitat és que la majoria dels discapacitats no tenen ingressos i pateixen molt. I si aconsegueixen una feina, la seva empresa no ha de pagar la seva Seguretat Social. És un estalvi per l’amo.
La necropolítica és especialment evident a Espanya? Destaca que en aquest país s'ha enterrat la memòria històrica del que van suposar la guerra i el franquisme, que només a Cambodja hi ha més fosses comunes per obrir.
En realitat, la necropolítica es pot veure per tot el món. Mira la situació de violència a Mèxic.
Però sí, una societat com la nostra que destaca a nivell mundial per la quantitat de persones desaparegudes i sense enterrar des de fa 80 anys, no és una societat que pugui funcionar de forma humana. Tenim a més de 100.000 avis i àvies sense enterrar encara. A quantes persones de la nostra generació afecta això directament? I indirectament?
Caminem pels camps i les cunetes i sota els nostres peus hi ha milers i milers de persones que el govern, cap govern, creu que mereixin ser trobats i retornats a les seves famílies. Això produeix una societat molt malalta.
El sistema sanitari li serveix com a exemple perfecte de la forma d'actuar d'aquesta necropolítica neoliberal. És on es fa més evident la seva forma d'actuar?
És una de les àrees en què més veiem el patiment causat per la necropolítica, perquè en el sistema sanitari es treballa amb les vides i els cossos de les persones, amb el sofriment inevitable que és part de l’ésser humà.
Et dono un petit exemple. Els professionals d'infermeria en hospitals en què s'ha implantat el mètode "Lean", mètode inventat per a les cadenes de muntatge de cotxes Toyota. Donen més importància a estar "on time" (puntuals amb la velocitat que els imposen en les seves tasques, velocitat gens humana ni per al professional ni, sobretot, per al pacient) que a la qualitat del treball i al benestar dels pacients. Diuen que estan contents si estan "on time", com si fossin conductors de Renfe!
El més greu és que aquests professionals sanitaris són ells també víctimes de l'autoritarisme i paternalisme de les administracions sanitàries. A ells els maltracten i se'ls exigeix que també maltractin. I finalment, sense adonar-se'n, acaben fent allò que molts autors diuen "governar per tercers"; o sigui, fent la feina bruta dels neoliberals.
I simbolitza en les malaltes de Síndromes de Sensibilització Central aquesta acció. Per què?
Perquè els malalts, o malaltes perquè la majoria són dones, adolescents i nens, de SSC són almenys el 3,5% de la població, -encara que els investigadors internacionals diuen que el percentatge és molt més alt- i cada any perden una part dels pocs drets que tenien. Amb Boi Ruiz, els malalts de SSC a Catalunya, van deixar de tenir dret a accedir als seus metges. I si el nou conseller segueix l'acord Junts Pel Sí-CUP, seguiran sense poder veure el seu metge i els que emmalalteixin ara no podran ser diagnosticats.
El 80% d'aquests malalts viuen tancats a casa, als seus llits, sense cap ajuda sanitària ni social. I estan massa malalts per protestar, participar en moviments socials, etc. La majoria emmalalteixen entre els 10 i els 30 anys d'edat. No han cotitzat. Els espera una llarga vida de pobresa i sofriment al llit. I els que han aconseguit treballar uns anys i cotitzar, l'ICAM fa tot el possible perquè no tinguin una ajuda econòmica. Fins i tot els treu la pensió als que l’han aconseguit a través dels jutjats.
L'antídot contra aquesta necropolítica està en la voluntat de compartir. "Per sobreviure i viure cal compartir", diu. Funcionarà?
Les iniciatives, idees i grups implicats en el comú són l'antídot contra la necropolítica. El que el poder absolut vol dividir, nosaltres ho hem d'ajuntar. Ens hem d'ajuntar malalts, sans, trans i tots els gèneres, races diverses, gent gran, nens... Però per fer-ho hem de desenvolupar una empatia radical i començar des dels espais exclosos. No funciona que els ‘inclosos’ convidin els exclosos als seus moviments. Ha de ser a l'inrevés. Els que encara es creuen inclosos necessiten anar a aquests espais intersticials en els quals habita l'exclusió i començar des d'aquí.
En aquest sentit volia donar les gràcies a Catalunya Plural per entendre que per poder tenir aquesta conversa amb mi, que visc al llit el 90% del temps amb Encefalomielitis Miàlgica, ho hem hagut de fer a la meva manera. Uns necessiten una rampa per a la seva cadira de rodes. D’altres necessitem Skype i email.
Publicat a eldiario.es 28/02/2016 sota llicencia CC BY-SA
